Participació.

“Tenir, prendre, part en alguna cosa.”

Dilluns.

·       Explicar als nens/es la llegenda “El pont del diable”.

“En temps antic, Martorell no tenia pont i la gent de l’Anoia o del Penedès anaven cap al pla de Barcelona o cap al Vallès havien de passar el riu amb barca i en temps d’avingudes això era impossible.

La gent de Martorell prou que s’esforçaven a fer un pont però no ho aconseguien mai, quan ja era quasi acabat se’ls esfondrava.

I així varen seguir fins que un dia al batlle se li va presentar un cavaller que era mestre d’obres i que els bastiria un pont alt i ferm i que no s’ensorraria i que a més el faria en una sola nit.

-I què ens costarà?-li va preguntar el batlle.

-No us costarà ni cinc! Només demano l’ànima del primer que passi pel pont.

En sentir això el batlle va comprendre que tenia tractes amb el diable. Però tot i així, li va dir que si, que tracte fet.

I efectivament, va treballar tota la nit i l’endemà a la sortida del sol el pont ja era acabat.

Era un pont magnífic, amb un arc de molta llum i tot de pedra. El diable esperava a l’altre banda del pont per veure qui seria el primer infeliç que el creuava. Aleshores va veure el batlle, davant de tot el poble, acostar-se al pont. Quan va ser a l’entrada va deixar anar un gat negre que d’un bot va córrer cap a l’altre costat del pont. El diable es va haver d’acontentar en prendre un gat ja que en el tracte no havia precisat si l’ànima que s’enduria seria de bèstia o de persona”.

Dimarts.

·       Escoltar la cançó dels Pets. Bon dia.

Youtube: els pets- bon dia   4:40

Dimecres.

·       Explicar als nens el conte de “L’Aneguet lleig”.

“Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots.
Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop.
Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert.
Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.
Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis...
La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres sis.
L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien ...
Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre.
Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre.
L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir per un forat de la tanca.
Així arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.
Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li.
Al final va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes formes, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també.
Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:
- Doncs es clar que sí, ets un dels nostres!
I l'aneguet va respondre
- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu de riure de mi per això
- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.
L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.
Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre.”



Dijous.

·       Visualitzar el víde de Macaco “Moving”

Youtube: Macaco- Moving  3:17

Divendres.

·       Explicar als nens les següents endevinalles sobre els oficis.

“Pujo i baixo cada dia,

sempre faig igual camí,

portant noves de mil maneres,

sense cap interès per a mi.”

(El carter)

“Qui és qui menja

a mercè de les dents

dels altres?”

(El dentista)

“Tot el dia amb la gorra i el xiulet

vigilo els cotxes i l'autobús;

renyo als qui fan el ximplet,

per culpa d'ells, ara hi ha un embús.”

(El guàrdia urbà)

Sempre brut

i engreixinat ha d'anar;

però amb la seva feina

tu podràs voltar.

I el dia que no puguis

bé prou que el demanaràs.

(El mecànic de cotxes).

Setmana de la Prudència.

Dilluns.

·        Explicació de la faula d’Isop, “la guineu que va omplir la panxa” i trobar el missatge amagat dins la faula.

“Una guineu famolenca va trobar dins d'un tronc d'una alzina un trossos de carn i de pa que una pastors hi havien deixat amagats en un forat. I entrant per aquest forat, se'ls va menjar tots.

Però de tant que va menjar se li va engrandir la panxa de tal forma que no va poder sortir. Va començar a gemegar i a lamentar-se del problema en que havia caigut.

Per casualitat va passar per allà un altra guineu, i sentint els gemecs se li va apropar i li va preguntar què succeïa. I quan la guineu se li ho va haver explicat, li va dir:

- Doncs estigues tranquil·la germana fins que tornis a tenir la mateixa forma que tenies, llavors segur que podràs sortir fàcilment i sense problema!”

·        S’ha de tenir paciència a la vida.

Dimarts.

·        Explicació del conte “El molinet màgic”.

“Hi havia una vegada, fa moltíssims anys, dos germans que eren pescadors. Shiro, el més gran, tenia vaixells grans, xarxes noves i una bonica casa. Jun, el petit, era pobre; les seves xarxes eren velles i, per més que treballava, no aconseguia prou per menjar.

Un matí Jun va sortir a pescar amb la seva petita barca.

Després de tot un dia de feina, no va poder pescar ni un sol peix, per això va anar a casa del seu germà i li va dir:

- Shiro, he treballat tot el dia, però no he pescat ni un sol peix. Deixa'm una mica d'arròs per que poguem menjar la meva dóna i jo

El seu germà li va tancar la porta als nassos i li va cridar:

- Deixeu-me en Pau! Així aprendràs a cuidar de la teva família ....

El pobre Jun tornava molt trist a casa seva. De sobte, en un revol del camí, va trobar un ancià amb una gran barba blanca.

L'ancià li va dir amb veu molt dolça:

- Jun, ets un bon home i per això he vingut a ajudar-te. Els nans posseeixen un molinet màgic, ves a buscar-los i porta'ls aquest pot de melmelada de cireres. Com que els encanta, t'ho canviaran per el molinet màgic.

- I per a què serveix aquest molinet? - va preguntar Jun.

- Si gires la maneta a la dreta i demanes un desig, et serà concedit. Quan vulguis que el molinet s'aturi, has de dir: "Gràcies molinet, ja en tinc prou". Després has de girar la maneta cap a l'esquerra. Però mai diguis a ningú per a què serveix ni com funciona el molinet.

El jove pescador va donar les gracies a l'ancià i es va dirigir a les terres dels nans. Quan en Jun va arribar-hi tot va succeir com li havia dit l'ancià.

El rei dels nans va cridar en Jun i li va dir:

-Què vols a canvi del pot de melmelada?

- El molinet - va dir Jun.

Després d'algunes discussions, Jun va aconseguir fer-se amb el molinet màgic. A partir d'aquell moment va canviar la vida de Jun.

Primer li va demanar al molinet que li moles una casa nova; més tard, una barca nova, i xarxes, i menjar, i diners ...

I quan ja tenia suficient de cada cosa que demanava, girava la maneta cap a l'esquerra i deia :

- Gràcies molinet, ja tinc suficient.

El jove pescador es va fer molt ric i, com que tenia bon cor, repartia aquelles riqueses entre tots els seus veïns.

Quan Shiro va assabentar-se de la riquesa del seu germà, es va posar vermell d'enveja i va córrer a visitar-lo:

- Estimat germà Jun, Com has aconseguit tantes riqueses?

Jun recordava el que li havia dit l'ancià; per això, no l va dir res.

Des d'aquell dia el malvat Shiro va començar a espiar el seu germà per a descobrir el seu secret.

Una nit espiava per una finestra quan va veure que Jun agafava el molinet i deia:

- Molinet, mol una mica de diners. Vull repartir-los amb els pescadors que han perdut les seves barques a la tempesta.

El malvat Shiro es va amagar per a no ser descobert, va esperar a que el seu germà sortís de casa, va entrar i va robar el molinet.

Després va recollir algunes coses i va embarcar cap a terres llunyanes, pensant gaudir allà la seva fortuna.

Van passar molts dies de travessa, van patir tempestes i es va perdre part de l'equipatge i tota la sal. Un dia, Shiro va notar que el menjar estava dolç i, per això, se'n va anar a la seva cabina, va girar la maneta a la dreta i va dir:

- Molinet, mol una mica de sal.

El molinet va començar a moldre sal. Quan ja en va tenir prou, Shiro va exclamar:

-Deixa de moldre, ja tinc prou sal.

Però el molinet seguia molent. Shiro no sabia que havia de girar cap a l'esquerra per que s'aturés el molinet.

- Deixa ja de moldre sal, maleït molinet!- cridava Shiro.

Però el molinet molia i molia. Primer, es va omplir de sal el cabina; Després, la coberta. Per últim, el vaixell no va poder suportar el pes i es va enfonsar. I com que ningú ha girat la maneta cap a l'esquerra, el molinet segueix encara molent sal en el fons del mar.

I per això, diuen, l'aigua del mar té gust de sal.

Dimecres.

·        “La trista història del Titanic”.

“El Titanic va ser el vaixell més gran i més luxós del seu temps. Hi cabien tres milers de passatgers i tenia menjadors enormes, sala de balls, habitacions molt luxoses, aigua calenta, i els últims avançaments tecnològics de la seva època.

El vaixell era una de les joies de la companyia “White Star Line”, i hi havia gent que deia que era impossible que s’enfonsés.

El Titanic es va enfonsar l’any 1912, durant el seu primer viatge entre Southampton (Gran Bretanya) i Nova York, la nit del 14 al 15 d'abril del 1912. La causa del seu enfonsament i destrucció és el fet que topà amb un iceberg, fet que provocà la mort de més de 1.515 persones (d'un total de 2.224).

Els responsables de vigilar a la torre de guaita al mar durant la nit, van adonar-se tard de la presència del iceberg i tot i que van intentar girar el vaixell, no van poder impedir el xoc i l’enfonsament.

La majoria dels passatgers no van poder agafar els bots salvavides i van morir de fred o ofegats en caure al mar.

L’Any 1985 es van trobar submergides a 4.000 metres les restes del Titanic i s’han recuperat molts del objectes del luxós vaixell.

Fins i tot fa uns anys es va fer una pel·lícula molt famosa sobre aquest enfonsament ”.

Dijous.

·        Comentar als nens què els suggereix la imatge de la prudència del gat i els gossos. 

Divendres.

·        Explicar als nens la llegenda de com es va formar la bandera de Catalunya, la llegenda de les quatre barres.

“Vet aquí que els normands van entaular una forta lluita contra els francs i van envair furiosament llur territori. Era tanta la duresa del combat que el comte franc Carles el calb, oncle del nostre comte Jofre, va demanar ajut als catalans perquè lluitessin al seu favor.

El compte de Barcelona, doncs, sortí de Catalunya amb un gran nombre de soldats cap a la batalla. Els catalans van lluitar amb tanta empenta i valentia que els normanda fugien cames ajudeu-me abandonant el camp de batalla.

Així va ser com amb l’ajut de les tropes catalanes, el compte franc va restablir la pau al seu territori.

Durant la lluita el comte Jofre caigué mortalment ferit i fou conduït a una de les tendes del comte Carles. Després de la batalla el va anar a visitar.

Veient Jofre, que s’anava a morir, demanà al seu oncle que li donés un emblema per a les armes de Catalunya. Carles el Calb li posà la mà a la ferida més sagnant de Jofre, marcà els quatre dits quatre barres damunt de l’or de l’escut.

I des d’aleshores quedà fundat i establert l’escut de Catalunya fet amb la sang del primer dels seus comtes, Jofre el Pilós de Barcelona”.

Setmana de la Justícia.

Dilluns.

·        Dinàmica de grup on s’obre un debat a la classe entre els nens que ja volen ser grans i els que preferirien ser petits per sempre. Cada grup argumenta les seves raons i els avantatges e inconvenients de cada decisió.

Dimarts.

·        Explicar els nens la llegenda del compte Arnau.

“El compte Arnau, de la noble família dels Mataplana, era senyor feudal de les terres de la Vall de Ribes i del Ripollès.

Un dia el compte Arnau passejava amb el seu cavall pel monestir de Sant Joan de les Abadesses i es va enamorar d’Adelaisa, la seva abadessa bonica i rossa com la llum del sol.

Varen ser moltes vegades que el compte Arnau li va confessar el seu amor, però Adelaisa no el volia i sempre el rebutjava.

Arnau, embogit d’amor, un dia va decidir segrestar la seva estimada. En plena nit, muntant el seu cavall negre, va presentar-se a la porta de l’abadia disposat a cometre el rapte. Una monja, molt espantada, li va dir que Adelaisa havia mort aquella nit.

 Arnau, un home violent i desmesurat es va voler endur el cos de l’Abadessa, però quan l’anava a prendre es va produir un miracle: la morta va obrir els ulls i es va posar a plorar. L’Esglai del compte Arnau va ser terrible.

D’Un salt va pujar al seu cavall i a gran galop es va perdre en la nit.

D’Ença d’aquella espantosa nit el compte Arnau no ha parat de cavalcar. Està condemnat a fer-ho eternament. De Sant Joan fins a Ribes hi ha qui, entre nuvolades de la tempesta l’ha vist cavalcar”.

Dimecres.

·        Explicar als nens les següents endevinalles:

“ Em llevo amb el sol perquè sóc matinador,

el meu cant als quatre vents és el millor despertador”.

Resposta...El gall.

“ Dues germanetes molt igualetes,

quan són velles obren les boquetes”.

Resposta..Les sabates.

“Ho sabràs endevinar?

Una dama amb mantell blanc que ho cobreix tot menys el mar,

On es fon just arribar”

Resposta...La neu.

Dijous.

·        Recitar als nens la poesia “La sardana” de Joan Maragall i comentar entre tots si algun cop l’han ballada.

“La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan,
és la mòbil magnifica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.”

Divendres.

·        Explicar als nens el conte del rei Salomó.

“Fa molts i molts anys, vivia en un país molt llunyà un rei que tenia fama de ser molt bó i molt just, es deia Salomó.

Totes les persones quan tenien un problema de convivència anaven a veure el rei Salomó i ell tractava d’ajudar-los amb la seva saviduria.

Un dia van arribar dues noies davant del rei portant un nen recent nascut als braços d’una d’elles.

El problema és que les dues mares deien que el fill era seu. Davant d’aquest problema, el rei Salomó va treure la seva espasa i va decidir de partir el nen per la meitat i donar cada part a una de les dones.

Una de les mares va dir que estava d’acord amb la decisió del rei, però l’altre va començar a plorar i va dir que preferia que li donessin el nen petit a l’altre mare.

Amb aquesta reacció de les mares el rei Salomó ja va saber del cert qui era la mare autèntica....

Com creus que el rei Salomó va saber qui era la mare autèntica?”.

Fe i creences

“Confiança o creença en alguna cosa”.

Dilluns.

·        Visualitzar el següent vídeo del youtube

No dudaría  Rosario Flores con letra

Dimarts.

·        Comentar amb els nens/es el significat de la frase:

“La fe mou muntanyes”

Dimecres.

·        Visualitzar el següent vídeo del youtube, explicant al nens que Eric Moussambani és un nedador de Guinea Equatorial, un país de l’Àfrica. Mai havia vist una piscina olímpica, i feia 8 mesos que havia començat  a nedar en una piscina d’un hotel que feia només 22 metres. Gràcies a la fe en ell mateix, va aconseguir acabar la prova, i va demostrar que no és necessari guanyar per fer aixecar al públic de la cadira.

Dijous.

·        Visualitzar el següent vídeo del youtube:

Color esperanza Diego Torres  (con letra)  4:22

Divendres.

·        Comentar la següent imatge del rellotge de sol de Cadaqués

Respecte a la natura

“Deferència, sentiment de proteccio envers la natura i els essers vius”

Dilluns.

·        Dinàmica de grup on els nens van dient les petites accions que poden fer per respectar la natura...es pot apuntar a la pissarra  o fer-ho oralment.

-Per exemple.. reciclar, no fer foc al bosc, recollir papers, no utilitzar paper d’alumini etc.

Dimarts.

·        Comentar què suggereix als nens/es la imatge del camp de futbol amb un arbre. (Annex).

Dimecres.

·        Comenta la frase del cap dels indis Sioux, Jefe Seattle:

“La Terra no pertany a l’home, sinó que l’home pertany a la Terra”

Dijous.

Pocahontas -Colores en el viento  3:24

Divendres.

·        Explicar el conte de l’esquimal.

LA CAÇA DEL NANUK

“Avui en Pirak surt amb la seva àvia per caçar l’ós polar, el nanuk, com ells li diuen. En Pirak es fica l’abric i les botes de pell de foca, i s’emporta un tros de crep que la seva mare ha preparat per dinar.

En Pirak marxa de l’iglú, seguit d’en Miko, el seu gos de trineu.

A fora fa molt de fred.

En Pirak s’afanya a trobar la seva àvia dins l’iglú a on guarden l’arc i les fletxes... veient tot això, en Pirak pensa: “perquè el  meu pare no ens acompanya? Es molt més jove que l’àvia i més fort per caçar l’ós blanc”.

L’àvia somriu i li diu: “creu-me, no hi ha ningú millor que jo per ensenyar-te a caçar el nanuk”. “En marxa Miko!”.

Amb aquestes paraules el gos tot content comença a córrer tot estirant del trineu.

-         Però àvia, no has agafat ni l’arc ni les fletxes!, diu en Pirak.

-         Porto la meva navalla, amb això ja en tinc prou, diu l’àvia somrient.

En Pirak no s’atreveix a dir res més, pensa que l’àvia s’ha trastocat.

De cop, l’àvia para el trineu i li ordena al gos de quedar-se ajagut.

Després, fica a en Pirak dins una escletxa, i allà li diu al petit Pirak de mirar el gel..

En Pirak diu baixet: - un bloc de gel s’ha mogut! Es el nanuk!!

L’àvia li diu que abaixi el to de veu i li diu:- com que és tan blanc, sobre el gel, per ell és molt fàcil amagar-se.

-així dons, el cacem??abans no ens ataqui!, diu nerviós en Pirak.

- si ens quedem tranquils, l’ós no ens atacarà –diu l’àvia- millor ens quedem mirant-lo, mira com n’és de bo!

Es veritat, pensa en Pirak, l’ós és feliç, es llença pel glaç i juga.

Al cap d’una estona l’àvia decideix tornar, en Pirak s’hi hauria quedat més estona però aviat es faria fosc.

En silenci, en Pirak, l’àvia i en Miko tornen a l’iglú, on s’han quedat l’arc i les fletxes.

-no hem caçat res- diu en Pirak.

-això no és del tot veritat- diu l’àvia- hem vist el nanuk i hem capturat la seva imatge...

Pirak no ho entén, aleshores l’àvia li ensenya una pedra tallada en forma de morsa. Després agafa una pedra que encara no ha estat tallada.

-         T’ensenyaré com es captura un animal sense fer-li mal – li va dir l’avia a en Pirak- Amb aquesta pedra esculpirem un nanuk.

Amb la seva navalla, l’àvia li ensenya al Pirak com es va transformant la pedra.

I a la nit, el nen té moltes ganes de tornar a casa seva amb el trofeu de caça, un bonic ós blanc esculpit en pedra!”.

L'escolta

“Fer atenció (a allò que diu algú)”

Dilluns.

·        Trobar l’acabament del següent conte:

“Vet aquí que hi havia una vegada en un poble una família que tenia dos fills de set i nou anys d’edat. Un dia, mentre jugaven a la plaça del poble, varen veure una situació molt trista: un senyor demanava diners.

Era un senyor vell, prim, amb una barba molt llarga, anava brut i amb la roba esquinçada. No anava sol, l’acompanyava un gosset petit. Tocava la flauta i estava ajagut a terra, on tenia un plat amb una moneda i al seu costat, el seu animalet que dormia.

Els dos nens que jugaven es varen quedar sorpresos d’aquella situació i decidiren tornar a casa per explicar a la seva família el que havien vist.

Era l’hora de sopar i encara sentien tocar la flauta d’aquell vell senyor. Aleshores...”.

Dimarts.

·        Youtube

Grita  (versión 2009)  orquestra reciclando  3:16

Dimecres.

·        Explicar als nens el conte de la rateta que escombrava l’escaleta en aquesta versió una mica original.

“Hi havia una vegada una Rateta que cada dia escombrava l’escaleta i un dia es va trobar uns dinerets.
-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro atmetlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la cueta. Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me’l a la cueta!!
I així ho va fer.
Va anar a casa la senyora conilla i es estar mirant molts llacets. Al final es va decidir per un llaç de satí de color rosa.
-Sí aquest si que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava la rateta -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!
Es va posar a davant de casa seva per lluir el llacet. I així estava quan va passar el Senyor Ànec, que veient-la tan bonica li va dir:
-Ai rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Quac, quac, quac!!
-Ui, que m'eixordes. No et vull per marit.
També va passar un gall amb les amb les plomes estarrufades que li va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Kikirikí, kikirikí !!!
-Ui, no, quin xivarri no et vull per marit.
I el gall se’n va anar amb el cap cot. Després va passar un gosset i li va passar el mateix.
Al cap d’una estona va passar un burret que al veure la rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:
-Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí.
I la rateta, fent-se pregar li va dir:
-Ai no ho sé pas,a veure quina veu fas?
-Iiiiaaaa, iiiiiaaaaaa!!!
-Fuig, fuig, que m’eixordes!!
Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar un gatet que li va dir:
-Miau Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la Rateta, fent-se l’estreta:
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Miauu, miauuu!
-Sí, amb tu sí que em vull casar!
-Miauu, miauuu !!!
I així ho van fer. Ven aviat es van casar i tothom hi va ser convidat.
Aquell dia tothom li deia a la rateta:
-Ves amb compte amb aquest gat!
-Vigila que quan estiguis despistada no et clavi queixalada!!
I la Rateta reia per sota el nas perquè només ella i el seu maridet sabien el secret: que aquest gat era vegetarià i no menjava rates !!!
I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.”


Dijous.

·        Dinàmica de grup on els nens que tria la mestra, d’un en un s’han de col·locar per ordre cronològic del seu naixement. Per fer-ho no poden parlar, han de comunicar-se primer els mesos de l’any amb les mans  (1 dit- Gener, 2 dits-Febrer etc), en el cas que coincideixin els mesos de dos nens han de dir-se el dia també amb les mans, amb el puny tancat per les desenes).

·        S’Han de anar col·locant davant de la pissarra, fins que al final es fa la comprovació i tots diuen en veu alta el mes i el dia de naixement.

Divendres.

·        Explicar als nens les següents endevinalles.

 « Per fora duc vestit verd,
i per dintre vaig vermella,
amb botons que llenceu
els qui em mengeu. »

La Síndria.

“De dotze germans que en som
sóc el segon
i en canvi,
sóc el més petit de tots.”

El mes de Febrer.

“Té dents i  no té boca,
I quan menja escup.
Què és?”

La Serra.

“Sóc tot moreno,
rival de les confitures,
i em veuràs moltes vegades
pel nas de les criatures »

La xocolata.

Setmana del Silenci.

Dilluns.

·        Explicació de la llegenda de la troballa de la Verge Moreneta a la muntanya de Montserrat. Preguntant als nens/es si alguna vegada hi han estat.

“Montserrat és un massís de Catalunya força prominent que ha destacat en la tradició catalana gràcies a, d'entre altres motius, unes formes molt característiques, que han estat valorades estèticament de forma positiva. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca el Monestir de Montserrat, dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, una mare de déu trobada.

La forma que té la muntanya amb les carenes una al costat de l'altra fan pensar en dents de serra.

La llegenda més coneguda de la troballa de la figura de la Mare de Déu de Montserrat explica que uns pastors de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi als capellans del poble.

El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Anomenada la Moreneta pel to morè de la verge i el nen Jesús, que és un símbol molt important i conegut arreu de Catalunya.”

Dimarts.

·        Comentar què suggereix als nens la imatge del Silenci. 

 Dimecres.

·        Recitar la poesia de Joan Maragall, “La vaca cega”.

LA VACA CEGA
“Topant de cap en una i altra soca, 
avançant d'esma pel camí de l'aigua, 
se'n ve la vaca tota sola. És cega. 
D'un cop de roc llançat amb mala traça 
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre 
se li ha posat un tel. La vaca és cega. 
Ve a abeurar-se a la font com ans solia; 
mes no amb el ferm posat d'altres vegades 
ni amb ses companyes, no: ve tota sola. 
Ses companyes, pels cingles, per les comes, 
pel silenci dels prats i en la ribera, 
fan dringar l'esquellot mentre pasturen 
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. 
Topa de morro en l'esmolada pica 
i recula afrontada... Però torna 
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa. 
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca 
al cel, enorme, l'embanyada testa 
amb un gran gesto tràgic; parpelleja 
damunt les mortes nines, i se'n torna 
orfe de llum, sota del sol que crema, 
vacil·lant pels camins inoblidables, 
brandant llànguidament la llarga cua.”

JOAN MARAGALL. 

Dijous.

·        Explicar als nens les següents endevinalles:

“Veuràs que sóc cosa tan especial que,

només en dir el meu nom, de segur que em trencaràs”.

Resposta..El Silenci.

“A veure si ho endevines, que es posa a l’aigua i no es mulla?”.

Resposta...L’Oli.

“Plana com la mà,

blanca com la neu,

parla sense boca,

camina sense peus”

Resposta..La carta.

Divendres.

·        Explicar el conte del “nas del pallasso”.

“El meu nas! On és el meu nas...?! crida el pallasso, tot palpant-se la cara i gemegant...

El pallasso està trist i malenconiós, el seu nas ha desaparegut... aquell nas alegre, rodó i de color vermell... Un nas que feia riure a nens i grans... Oooh... el nas del pobre pallasso...!
Tots estan tristos al circ, el seu amic el pallasso no sap riure sense el nas vermell. Regiren el circ de dalt a baix... per tot arreu el cerquen.
Trapezistes, faquirs, domadors, l’home bala, encantadors de serps, tots busquen el vermell i rodo nas.
 Els elefants amb la llarga trompa, furguen per tots els racons per tal de trobar-lo. Fins i tot els micos tan entremaliats com són, salten i s’enfilen per cordes i xarxes, per guaitar des de les altures per tal de tenir una millor visió.
Enormes girafes, estirant tan com poden el seu llarg coll, busquen i remenen pels sostres dels remolcs i de les carpes.
Tigres ferotges i temibles, amb el seu fi olfacte tresquen amunt i avall... Però el nas del pallasso no apareix...!
 A la tarda hi ha funció, tot és a punt i enllestit... però falta el somriure del seu amic. Tots estan afligits i no saben que fer, un circ sense rialles, no és un circ.
En Xavier és el fill del domador de lleons. Ajuda al seu pare, tenint cura dels animals i donant-los de menjar. Quan sigui gran vol ser un gran domador.
Ell, com tots els altres, també busca el nas del seu amic. Sap que sense ell la funció serà un desastre i els nens marxaran tristos a casa per no haver vist el somriure del pallasso...
Què podem fer...? es pregunta.
De sobte crida ben fort perquè tothom el senti...
- Anirem a la ciutat a comprar un nas vermell pel pallasso...!
Segur que trobem algun que li vagi bé...!
Tost estan d’acord. Mai s’ha vist una desfilada com aquella... ballarines, domadors, equilibristes, tigres, elefants, foques, camells... marxen a la ciutat formant una llarga filera.
La gent al veure’ls passar aplaudeix i crida: Visca el circ!
Petits i grans s’afegeixen a la comitiva. Les places i carrers de la ciutat s’omplen de gom a gom... des de finestres i balcons, la gent llença confeti i serpentines...
Però no riuen... què passa...? diu la gent, mirant-se els uns als altres.
Per què el circ està trist...? Per què no brillen d’alegria les seves cares...? Què li passa al circ...?
Poc a poc el silenci guanya sobre els crits i les rialles. Per què no riu el pallasso...? On és el seu nas vermell...?
S’acosten i pregunten...
- Què us passa...? Per què esteu tristos...?
Però, no contesten... tan sols volen fer feliç al seu amic...
De mica en mica van reunint tot de nassos de color vermell, però cap d’ells és del gust o la mida del pallasso... Uns son massa grans, d’altres massa petits... I és que el nas d’un pallasso és un nas molt especial.
En Xavier no es dóna per vençut i reuneix als nens de la ciutat... aviat la noticia corre de boca en boca i tota la ciutat busca el nas vermell.
S’acosta l’hora de la veritat... el públic neguitós fa cua, volen saber com acabarà la funció... haurà trobat el nas tan preuat...?
El gran circ és ple com un ou... no hi cap ningú més. Fins i tot els menuts s’enfilen per damunt de les tanques, per tal de veure la funció.
L’expectació és enorme... i el neguit també.
Mai ha vingut tanta gent al circ... Els artistes darrera les bambolines, observen en silenci com la gent ocupa el seu lloc i esperen en silenci l’hora de l’inici.
Els focus il·luminen la pista central... el redoblar de timbals i el so estrident de les trompetes, anuncia per fi, que tot és a punt per començar.
El públic es posa dempeus... aplaudeix i aplaudeix.
Tots porten a la mà un nas vermell, tots volen retornar el somriure al seu amic el pallasso...
 A la pista central el presentador ocupa el seu lloc. El gran moment ha arribat i el silenci un cop més és l’amo del circ...
- Senyores i senyors... nens i nenes...! Amb tots vosaltres....! un redoblar de timbals anuncia l’actuació més esperada...
- L’inconfusible, el millor... el somriure ambulant...! L’home del nas vermell...!
Tothom sospira i espera amb l’esglai al cos... L’haurà trobat...?
Els focus amb la potent llum cerquen per tota la pista la silueta del pallasso... però no hi ha ningú...! On és...! xiuxiueja la gent...
Un cop més el redoblar de timbals trenca el silenci...
Totes les mirades es dirigeixen a l’entrada d’artistes... grans i petits bocabadats, amb l’expressió d’innocència pròpia dels infants... No hi ha edats avui, només volen gaudir del somriure del seu amic...
Per fi...! Algú avança cap el mig de la pista...
És ell, el pallasso...! però, què passa...? Està trist i capbaix... no llueix el seu alegre nas vermell...!
El públic aplaudeix, el victoreja... l’animen. No volen un pallasso trist... què serà d’ells sense el seu pallasso...?
De sobte la pista s’inunda de nassos vermells... potser algun d’ells sigui el que necessita el pallasso...
Els recull un a un, els mira, se’ls prova... però, cap ni un l’hi torna el somriure...
Obre els braços abatut, sense el seu nas és incapaç de fer riure als seus amics... els nens.
El públic assisteix amb silenci al trist espectacle... El públic torna al seu lloc, assegut. No volien això.
Un moment...!
Quelcom està passant...! els reflectors formant un sol feix de llum, convergeixen en un extrem de la pista... un nen camina cap el pallasso... a la mà duu alguna cosa.
Amb llàgrimes als ulls s’apropa al centre de la pista... els focus el persegueixen... la gent conté la respiració i el pallasso l’observa amb el semblant trist...
S’atura en arribar al seu costat, al costat del seu heroi... Amb la mirada radiant i innocent d’un nen...
Un somriure es dibuixa en el seu rostre quan estén la mà per donar-li un nas de pallasso...
Amb les mans tremoloses i la mirada clavada als ulls, encara humitejats del nen, l’agafa...
Dubte... Però, per què no...? El somriure del nen val més que qualsevol nas vermell...!
L’encaixa perfectament... el nen aplaudeix i somriu... una rialla i un altra, seguides de moltes més.
L’esclat de felicitat entre el públic és enorme. Tothom riu i salta d’alegria.
I ell és feliç... el nas no és vermell i ben bé tampoc és el nas d’un pallasso... Però ha fet riure a un nen i això és més que suficient.
Ara se’n adona, que no és el nas el que fa riure, si no les ganes de fer feliços als seus amics.
El públic en peus aplaudeix al seu heroi... riuen i ploren de felicitat... El seu pallasso per fi té el seu nas.... i ells el seu somriure...!
Somriu pallasso, somriu... que jo riure amb tu”.