dilluns, 12 de març del 2018

Setmana del Silenci.

Dilluns.

·        Explicació de la llegenda de la troballa de la Verge Moreneta a la muntanya de Montserrat. Preguntant als nens/es si alguna vegada hi han estat.

Montserrat és un massís de Catalunya força prominent que ha destacat en la tradició catalana gràcies a, d'entre altres motius, unes formes molt característiques, que han estat valorades estèticament de forma positiva. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca el Monestir de Montserrat, dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, una mare de déu trobada.
La forma que té la muntanya amb les carenes una al costat de l'altra fan pensar en dents de serra.
La llegenda més coneguda de la troballa de la figura de la Mare de Déu de Montserrat explica que uns pastors de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi als capellans del poble.
El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Anomenada la Moreneta pel to morè de la verge i el nen Jesús, que és un símbol molt important i conegut arreu de Catalunya.”


Dimarts.

·        Comentar què suggereix als nens la imatge del Silenci. 




 Dimecres.

·        Recitar la poesia de Joan Maragall, “La vaca cega”.


LA VACA CEGA
“Topant de cap en una i altra soca, 
avançant d'esma pel camí de l'aigua, 
se'n ve la vaca tota sola. És cega. 
D'un cop de roc llançat amb mala traça 
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre 
se li ha posat un tel. La vaca és cega. 
Ve a abeurar-se a la font com ans solia; 
mes no amb el ferm posat d'altres vegades 
ni amb ses companyes, no: ve tota sola. 
Ses companyes, pels cingles, per les comes, 
pel silenci dels prats i en la ribera, 
fan dringar l'esquellot mentre pasturen 
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. 
Topa de morro en l'esmolada pica 
i recula afrontada... Però torna 
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa. 
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca 
al cel, enorme, l'embanyada testa 
amb un gran gesto tràgic; parpelleja 
damunt les mortes nines, i se'n torna 
orfe de llum, sota del sol que crema, 
vacil·lant pels camins inoblidables, 
brandant llànguidament la llarga cua.”


JOAN MARAGALL. 


Dijous.


·        Explicar als nens les següents endevinalles:
“Veuràs que sóc cosa tan especial que,
només en dir el meu nom, de segur que em trencaràs”.
Resposta..El Silenci.

“A veure si ho endevines, que es posa a l’aigua i no es mulla?”.
Resposta...L’Oli.

“Plana com la mà,
blanca com la neu,
parla sense boca,
camina sense peus”
Resposta..La carta.

Divendres.
·        Explicar el conte del “nas del pallasso”.
“El meu nas! On és el meu nas...?! crida el pallasso, tot palpant-se la cara i gemegant...

El pallasso està trist i malenconiós, el seu nas ha desaparegut... aquell nas alegre, rodó i de color vermell... Un nas que feia riure a nens i grans... Oooh... el nas del pobre pallasso...!
Tots estan tristos al circ, el seu amic el pallasso no sap riure sense el nas vermell. Regiren el circ de dalt a baix... per tot arreu el cerquen.
Trapezistes, faquirs, domadors, l’home bala, encantadors de serps, tots busquen el vermell i rodo nas.
 Els elefants amb la llarga trompa, furguen per tots els racons per tal de trobar-lo. Fins i tot els micos tan entremaliats com són, salten i s’enfilen per cordes i xarxes, per guaitar des de les altures per tal de tenir una millor visió.
Enormes girafes, estirant tan com poden el seu llarg coll, busquen i remenen pels sostres dels remolcs i de les carpes.
Tigres ferotges i temibles, amb el seu fi olfacte tresquen amunt i avall... Però el nas del pallasso no apareix...!
 A la tarda hi ha funció, tot és a punt i enllestit... però falta el somriure del seu amic. Tots estan afligits i no saben que fer, un circ sense rialles, no és un circ.
En Xavier és el fill del domador de lleons. Ajuda al seu pare, tenint cura dels animals i donant-los de menjar. Quan sigui gran vol ser un gran domador.
Ell, com tots els altres, també busca el nas del seu amic. Sap que sense ell la funció serà un desastre i els nens marxaran tristos a casa per no haver vist el somriure del pallasso...
Què podem fer...? es pregunta.
De sobte crida ben fort perquè tothom el senti...
- Anirem a la ciutat a comprar un nas vermell pel pallasso...!
Segur que trobem algun que li vagi bé...!
Tost estan d’acord. Mai s’ha vist una desfilada com aquella... ballarines, domadors, equilibristes, tigres, elefants, foques, camells... marxen a la ciutat formant una llarga filera.
La gent al veure’ls passar aplaudeix i crida: Visca el circ!
Petits i grans s’afegeixen a la comitiva. Les places i carrers de la ciutat s’omplen de gom a gom... des de finestres i balcons, la gent llença confeti i serpentines...
Però no riuen... què passa...? diu la gent, mirant-se els uns als altres.
Per què el circ està trist...? Per què no brillen d’alegria les seves cares...? Què li passa al circ...?
Poc a poc el silenci guanya sobre els crits i les rialles. Per què no riu el pallasso...? On és el seu nas vermell...?
S’acosten i pregunten...
- Què us passa...? Per què esteu tristos...?
Però, no contesten... tan sols volen fer feliç al seu amic...
De mica en mica van reunint tot de nassos de color vermell, però cap d’ells és del gust o la mida del pallasso... Uns son massa grans, d’altres massa petits... I és que el nas d’un pallasso és un nas molt especial.
En Xavier no es dóna per vençut i reuneix als nens de la ciutat... aviat la noticia corre de boca en boca i tota la ciutat busca el nas vermell.
S’acosta l’hora de la veritat... el públic neguitós fa cua, volen saber com acabarà la funció... haurà trobat el nas tan preuat...?
El gran circ és ple com un ou... no hi cap ningú més. Fins i tot els menuts s’enfilen per damunt de les tanques, per tal de veure la funció.
L’expectació és enorme... i el neguit també.
Mai ha vingut tanta gent al circ... Els artistes darrera les bambolines, observen en silenci com la gent ocupa el seu lloc i esperen en silenci l’hora de l’inici.
Els focus il·luminen la pista central... el redoblar de timbals i el so estrident de les trompetes, anuncia per fi, que tot és a punt per començar.
El públic es posa dempeus... aplaudeix i aplaudeix.
Tots porten a la mà un nas vermell, tots volen retornar el somriure al seu amic el pallasso...
 A la pista central el presentador ocupa el seu lloc. El gran moment ha arribat i el silenci un cop més és l’amo del circ...
- Senyores i senyors... nens i nenes...! Amb tots vosaltres....! un redoblar de timbals anuncia l’actuació més esperada...
- L’inconfusible, el millor... el somriure ambulant...! L’home del nas vermell...!
Tothom sospira i espera amb l’esglai al cos... L’haurà trobat...?
Els focus amb la potent llum cerquen per tota la pista la silueta del pallasso... però no hi ha ningú...! On és...! xiuxiueja la gent...
Un cop més el redoblar de timbals trenca el silenci...
Totes les mirades es dirigeixen a l’entrada d’artistes... grans i petits bocabadats, amb l’expressió d’innocència pròpia dels infants... No hi ha edats avui, només volen gaudir del somriure del seu amic...
Per fi...! Algú avança cap el mig de la pista...
És ell, el pallasso...! però, què passa...? Està trist i capbaix... no llueix el seu alegre nas vermell...!
El públic aplaudeix, el victoreja... l’animen. No volen un pallasso trist... què serà d’ells sense el seu pallasso...?
De sobte la pista s’inunda de nassos vermells... potser algun d’ells sigui el que necessita el pallasso...
Els recull un a un, els mira, se’ls prova... però, cap ni un l’hi torna el somriure...
Obre els braços abatut, sense el seu nas és incapaç de fer riure als seus amics... els nens.
El públic assisteix amb silenci al trist espectacle... El públic torna al seu lloc, assegut. No volien això.
Un moment...!
Quelcom està passant...! els reflectors formant un sol feix de llum, convergeixen en un extrem de la pista... un nen camina cap el pallasso... a la mà duu alguna cosa.
Amb llàgrimes als ulls s’apropa al centre de la pista... els focus el persegueixen... la gent conté la respiració i el pallasso l’observa amb el semblant trist...
S’atura en arribar al seu costat, al costat del seu heroi... Amb la mirada radiant i innocent d’un nen...
Un somriure es dibuixa en el seu rostre quan estén la mà per donar-li un nas de pallasso...
Amb les mans tremoloses i la mirada clavada als ulls, encara humitejats del nen, l’agafa...
Dubte... Però, per què no...? El somriure del nen val més que qualsevol nas vermell...!
L’encaixa perfectament... el nen aplaudeix i somriu... una rialla i un altra, seguides de moltes més.
L’esclat de felicitat entre el públic és enorme. Tothom riu i salta d’alegria.
I ell és feliç... el nas no és vermell i ben bé tampoc és el nas d’un pallasso... Però ha fet riure a un nen i això és més que suficient.
Ara se’n adona, que no és el nas el que fa riure, si no les ganes de fer feliços als seus amics.
El públic en peus aplaudeix al seu heroi... riuen i ploren de felicitat... El seu pallasso per fi té el seu nas.... i ells el seu somriure...!
Somriu pallasso, somriu... que jo riure amb tu”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada